Sobre la lluita antifranquista.

A partir de dos articles sobre la lluita antifranquista, aparegudes a la Veu número 408 i 409, volem des de les Altres Veus, obrir un debat i fer un exercici de memòria històrica, on puguem enriquir l'història de la lluita antifranquista a Montcada i Reixac. Som molts, els que per edat no vam viure l'antifranquisme ni la transició, i és aquesta época una de les més desconegudes pels montcadencs i montcadenques.

Habitualment, passejant pels nostres carrers, escoltem comentaris i descripcions de veïns i veïnes, aquest era del FRAP, l'altre de Bandera Roja, el de més enllà del Moviment Comunista de Catalunya, aquell del Partit dels Treballadors, aquells del PSUC, l'altre del MIL, aquells d'ERC. No és tracta de senyalar a cap persona, però si contextualitzar les organitzacions, situar-les, explicar quines eren les seves principals reivindicacions...

Tenim una rica història de resistència i seria una pena que quedés en l'oblit.

Salut, debat i el millor homenatge la victòria!

L’esquerra i Catalunya

Molt sovint sentim que des de CiU, fins i tot més que des del PP, a la gent d’Iniciativa ens denominen despectivament “els comunistes”.Cal dir que no totes les persones que som d’ICV provenim del PSUC, però sí ens identifiquem amb la seva història i trajectòria i, per a nosaltres, és un motiu d’orgull i d’identitat nacional, ja que sense el PSUC Catalunya no seria el que és. Quan tots aquests convergents i socioconvergents estaven callats sota la tirania franquista les úniques veus que s’aixecaven eren la del PSUC i la de CCOO. No volem desmerèixer la valentia del president Pujol en els fets del Palau de la Música però, així com aquesta acció es reconeix i es recorda, mai es parla dels militants del PSUC que van morir per defensar els seu ideals i la seva catalanitat com ara Joaquim Puig i Pidemunt, director del diari Treball. La Pirenaica també va tenir emissions en català. Com veieu, cal recordar que “els comunistes” hem estat els primers sempre, a l’hora de defensar el fet nacional. Això li fa mal a la dreta del nostre país, ja que necessita de la catalanitat per a emmascarar els seus objectius de negoci i la seva manca de polítiques socials. Prova d’això és la instrumentalització partidista de CiU del pacte fiscal i del dret a decidir. I no diguem ja dels socialistes catalans, incapaços d’admetre la identitat catalana però pactant amb els nacionalistes a canvi de poltrones. El PSC de Montcada, abans amb César Arrizabalaga i ara amb Maria Elena Pérez, no pot dir-se d’esquerres en renovar el pacte amb Joan Maresma, el sempitern regidor de CiU, un partit que redueix, privatitza i mercantilitza la sanitat, l’educació i els serveis socials sota l’excusa de la mala gestió del tripartit. El veritable catalanisme està en l’esquerra.

Per tot això, “els comunistes” d’ICV seguirem treballant perquè la nostra Catalunya sigui la dels que hi vivim i treballem, i no només la dels mercats i dels governs.

Mercedes Paredes Durán

Presidenta d’ICV de Montcada

Rèplica

En resposta a la carta enviada la passada quinzena per la senyora Mercedes Paredes Durán titulada ‘L’esquerra i Catalunya’ voldria fer algunes consideracions. D’entrada, li estaria agraït que quan cités el moviment llibertari a Catalunya es documentés millor sobre el temari. Vostè comenta que el PSUC i CCOO van ser els únics en alçar la veu contra el franquisme. Bé, voldria comentar-li que, des de l’any 1930 (fi de la comtessa militar) fins a meitat dels anys 60 (època més tirana i sagnant de la dictadura) l’única acció coordinada (que no paraules) contra el franquisme va tenir un sol nom: CNT.

Centenars de persones anònimes es van deixar la vida després de fer a peu la ruta Toulousse-Barcelona per les muntanyes. Per desgràcia, aquestes persones defensores de l’ideal anarquista a dia d’avui i, gràcies als partit polítics, són els grans marginats de la història. Si vol, pot consultar l’hemeroteca de La Vanguardia via internet la portada del dia 6 de gener de 1960.

També és de comparació el fet que el 18 de juliol de 1936 la CNT va ser capaç de mobilitzar quatre milions d’afiliats pels carrers d’Espanya per plantar cara al cop d’estat militar, mentre que el 23 de febrer de 1981 ni el PCE, ni el PSUC, ni CCOO van ser capaços de mobilitzar ningú davant l’alçament militar. La meva pregunta, en general, per a tots els partits polítics que es consideren democràtics és la següent: Quin mal van fer aquestes persones que, com anarquistes, únicament van abra-çar la cultura i la llibertat?

Mercuri Castellà

Montcada