dissabte, 9 de març del 2013

Opinió. Tots els dies són 8 de Març.


L'Alexandra Kollontai al 1913 va qüestionar-se si el 8 de març havia de ser una reivindicació únicament burgesa, o bé, si les dones de la classe treballadora també havien de formar part d'aquesta revolució. Aquesta defensà, que aquest dia, tenyit o no de lila, havia de ser de totes les dones organitzades, burgeses o no, per tal d'ocupar l'espai públic i poder reivindicar tant els drets laborals, com l'emancipació i l'empoderament com a dones. Amb els anys, les estructures econòmiques capitalistes i patriarcals segueixen arribant arreu, i Montcada i Reixac no en queda exclosa. La mitja anual d'aturades l'any passat fou de 1522 dones. Des del meu parer, el preocupant no és la dada, sinó que ho és la crisi, en tant que, és un atac econòmic i social que no és neutre, ni pel que fa a la classe social, ni pel que respecta al gènere.
Amb aquesta crisi, es posa molt èmfasi als homes aturats, doncs són el sectors masculinitzats els que han rebut la primera pedra -construcció i relacionats- de fet, a Montcada i Reixac hi ha més aturats homes que dones, aproximadament, uns 200 més de mitja. Ara bé, les reformes laborals i de pensions, hem de tenir clar que, contra qui estan repercutint, més durament, és contra les dones. Els treballs feminitzats estan esdevenint més precaris –podem posar com exemple la privatització de la sanitat o de l'educació, on el gran gruix de treballadores són dones- i també està augmentant el treball submergit relacionat amb les cures. Amb tot això, és evident que, a més precarització, menys sou i menys drets; i a menys sou, menys cotització; i finalment, menys atur.
Quan parlem d'aquesta opressió, no podem deixar de banda les institucions. Cal tenir present que els organismes de benestar són els mateixos que creen les necessitats i ens tracten de forma paternalista, punitiva i de manera degradant. I amb això, poso a tall d'exemple, el darrer 28 de novembre. Em va decepcionar veure que els actes montcadencs contra la violència de gènere no parlaven de violències sinó de violència i es tractava les dones que estaven sotmeses a aquesta violència única, com a víctimes. Ara bé, més preocupació em va provocar assabentar-me, posteriorment, que ja no hi havia tècnica d'igualtat treballant a la regidoria de dona i igualtat. Potser resultes de menys pressupost? Potser la igualtat de gènere no és prou important en èpoques de crisi? Senyors i senyores polítiques, fins que no ens adonem que aquí ningú és víctima sinó que totes nosaltres ens hem d'empoderar i demostrar que hi ha un sistema que ens oprimeix, i que s'ha de treballar amb coneixements i ganes per trenar amb els rols i l'estructura establerta, ja es poden anar fent actes, que s'estan fent en la via equivocada.
Per anar concloent, us animo a reflexionar. Segons el meu parer el capitalisme no existeix sense el patriarcat. Aquest binomi no el podem entendre per separant. El capitalisme necessita d'una classe subordinada, passiva, que en el seu moment vam ser les dones. Calia que els homes treballessin produint en l'àmbit públic, i que les dones reproduíssim dins de l'àmbit privat. Ara bé, amb el temps totes estem assumint tant l'àmbit públic, com el privat i heus aquí la doble opressió.
Una de les materialitzacions de l'opressió és l'explotació i aquesta no es resol només redistribuint béns, sinó que requereix reorganitzar les institucions i les pràctiques de presa de decisió. És necessari modificar la divisió del treball i prendre mesures similars pel canvi institucional, estructural i cultural. Personalment, trobo que a Montcada s'ha d'anar més enllà. Cal una nova manera d'auto-organització femenina, i de crear espais de lluita contra les violències de gènere estructurals, que ens afecten de forma sistemàtica. La justícia social no es resoldrà posant remendats, tal i com s'està fent, actualment, amb la política municipal. La Maria Mercè Marçal ho va dir clarament ja fa anys: “caldrà escanyar la bèstia que ens mossega a l'arrel i escopir el verí que ens emmalalteix la fulla”
Contra l'ofensiva patriarcal i capitalista desobediència feminista. 

Lídia Molano [Sòcia del Casal Popular El Brot]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada